Amb tres paraules es poden escriure tres versos d'una paraula, i amb una veu es poden dir les tres paraules d'un sol vers. Des del paper on les va deixar el poeta, passar-les pels pulmons i l'estómac de qui parla, per després fer-les arribar a qui escolta, amb la complicitat d'haver deixat en les paraules una mica de vida i de la intima veritat de tots tres - el poeta, el qui diu i el que escolta -: això parla de l'ànima. Mercè Rodoreda, a La mort i la primavera, explicava que les ànimes són una mena de respiració, una mica lluent a la nit. Rilke veu l'ànima com un alè en l'obscuritat. I l'amic Jorge Wagensberg, que quasi sempre que comença parlant de ciència acaba fent poesia, diu que el buit del cosmos està ple d'ànimes d'individus de tots els regnes, de bacteris, de protozous, de fongs, de plantes i d'animals. Iambe hi ha l'ànima en l'ultim treball de Marina Rossell cantant Moustaki, no us el perdeu. O en les paraules d'Albert Roig quan en l'entrevista que fa al poeta brasiler Manoel de Barros, diu que el riu de la seva infantesa serà transvasat i desapareixerà el delta on va néixer, que l'Ebre ja no treballarà mai més al darrere de casa seva i li demana si pot escriure-li dues paraules de rèquiem. Fa uns dies, a la UAB, en uns tallers sobre llegir en veu alta que organitzava la ILC vaig passar unes hores amb un grup de mestres extraordinaris. Vaig recordar els que cada dia ens encoratjaven a mi i els meus companys a buscar les ànimes sota les pedres, mentre ells deixaven les seves per ensenyar-nos a ser lliures i a creure que tot era possible. En aquest acte de coratge hi havia el futur d'un país i de la humanitat sencera. L'ànima existeix en les petites coses. La nostre responsabilitat, ara com ara i tal com estan les coses, és fer aflorar la nostra més que mai en cada cosa que fem.
