Demà passat farà cinquanta anys que va morir Josep Maria de Sagarra, un dels grans escriptors catalans del segle XX. Poeta, dramaturg, narrador, aristòcrata, va guanyar molts diners amb el teatre, cosa que no li va anar pas a favor, pel que fa a la fortuna critica, en un país que només veu grandesa en la misèria.
Sagarra és un poeta difícil de situar en els esquemes de la poesia catalana. Abundant, sumptuós, de doll fisiològic, com deia ell mateix, s'escapa de la moda classicista i de la contenció del noucentisme i poua directament del romanticisme, però sap assimilar estètiques diverses del seu temps per integrar-les a la pròpia veu. A més, el seu instint de narrador fa que es complagui en llargs poemes narratius ja dels començaments. El comte Arnau és gairebé una novel·la en vers, cosa que el fa el precursor dels moderns intents del segle XX. Vikram Seth a Anglaterra i Salvador Oliva a Catalunya. També El mal caçador i Joan de l'Os són poemes narratius, encara que de dimensions més reduïdes.
En tots, la facilitat de Sagarra hi crea un teixit verbal enlluernador, d'una enorme precisió en la fixació de les seves percepcions sobre el Dante anomena "els moviments humans", així com en la descripció de la naturalesa. Per mi, les descripcions de paisatge de Sagarra són extraordinàries per la exactitud botànica i ornitològica, que nomes pot sorgir d'un coneixement directe.
Aquest poemes narratius són els que més ens acosten al romanticisme. Als poemes curts, en canvi, hi apareixen diversos moments de la poesia d'aquí i de fora. I és que Sagarra no és un rural ni un antiquat, com se sol dir. Sagarra està atent al món en que viu i està atent a la literatura del seu país i malda per dotar-la de la flexibilitat suficient per poder expressar la modernitat, aixi com altres paisatges i sensibilitats, com diu al pròleg de la seva Obra poètica, del 1947.
Allà ens assabentem del seu intent d'apropar el català a les balades de Goethe i de Uhland i també del seu esforç per calibrar una llengua apta per descriure amb precisió els paisatges. les llums, les olors i els costums de la Polinèsia. cosa que va aconseguir perfectament en els dos tresors que va portar el seu controvertit viatge de noces a les mars del Sud. La ruta blava, la narració en prosa del viatge, i Entre l'equador i els tròpics, els poemes escrits, els poemes escrits en el seu curs, per mi, un dels seus millors llibres de poemes.
Aquesta captació de diferents estètiques llueix sobretot en les cançons. El populisme d'algunes avantguardes dels anys vint apareix clarament a Cançons de rem i de vela i la poesia pura i l'estètica art déco brillen rutilants a La rosa de cristall. O sigui que d'antiquat res de res.
I si anem a la postguerra, que Sagarra, en el seu retorn a Catalunya, va viure mal considerat per les forces resistents al franquisme i per la critica acadèmica, ens adonem, si el llegim, és clar, que en El poema de Montserrat, aquesta baluerna històrica de setze mil versos, hi ha una presencia clara de Dante. I tenir present Dante no és pas, en la poesia del segle XX, una retrograda atzagaiada medievalista. recordem nomes que Elliot, el gran poeta anglès va confessar la seva decidida devoció pel florentí.
Amb tot això estic dient que Sagarra va ser un escriptor del tot implicat en el seu temps, responsable i amb voluntat de construir una obra consistent i duradora. Però la seva facilitat era potser massa gran i el seu doll verbal excessiu en un país de "rajolí petit". I la seva peripècia vital durant la guerra civil -l'auto-exili, el cansament i el llarguíssim viatge de noces a la Polinèsia- va ser considerada com una fugida quan, segurament, si s'hagués quedat a Catalunya, l'haurien matat. I, en tornar la necessitat de supervivència va fer que col·labores a Destino, com Pla, i que s'acostes als possibilistes Jaume Vicens Vives, Joan Teixidor, etc. I encara, a sobre, va coquetejar amb Madrid. I va presidir La Sociedad General de Autores de España.
Tot aixo li va anar a la contra i els prohoms de la resistència oculta el van considerar un venut. Carles Riba el criticava obsessivament, en les seves tertúlies dominicals i els deixebles de Riba van tenir el motiu per tractar-o sempre amb una distancia pejorativa que Sagarra no es mereix de cap de les maneres.
Quan va morir jo tenia 19 anys i vaig anar a signar, com a homenatge, al llibre de condol que hi havia a l'Ateneu. Ara, aquí, a punt de fer-ne setanta, li torno a retre l'homenatge que es mereix.
